De la revista escola catalana (juny'99)

D'aixó no en vull és l'habitual i eterna resposta de qualsevol nen o nena davant d'una menja molt concreta que acostuma a ser sempre la mateixa i normalment la més alimentosa i saludable. Aquesta és la situació de l'Albert, un nen com un altre que quan li posen al davant verdures i amanides -tan saludables, ai las!- les rebutja malgrat sigui castigat -quins pares més poc tolerants!- a anar a dormir sense sopar. Durant la nit, peró, el tomàquet Galta-roja, emissari del malaguanyat regne del Bon Plat, se li apareix per explicar-li en vers la trágica história de la fi del seu rei que va morir, precisament, de tant menjar llaminadures i altres productes poc recomanables. Li passará el mateix a l'Albert?, acaba preguntant-se el nostre intrèpit protagonista.

He de començar per dir que "D'això no en vul" és un conte d'encàrrec i, per tant, alguns comentaris crítics ja no cal fer-los. En tot cas ens podríem preguntar si els contes han de ser d'encàrrec o no i, per tant, si han de servir o no per transmetre una lliçó o un missatge educatiu. Des del moment que un autor accepta escriure un conte per introduir en la gent jove determinas hàbits o, com és el cas del que presentem avui, per exposar els beneficis d'una dieta rica en verdures i amanides i cridar l'atenció dels excessos perjudicials dels pastissos, de la xocolata o de les begudes gasoses, ha de saber que el conte tindrà unes servituds i uns condicionaments -un objectiu alliçonador i un final moralista- que de cap manera no tindria ni suportaria un conte literari.

Dit aixó, parlem ara del conte. El seu autor, Pep Tort, manresà i home dedicat des de fa molts anys al món de la narració, s'enfronta per primera vegada -almenys que sapiguem- amb l'escriptura d'un text. Deixa per un moment la narració i assaja d'escriure allò que, sens cap mena de dubte, sap narrar molt bé. Les conseqüències d'aquest canvi de papers, óbviament, no són les mateixes, sobretot per al lector, ja que en el cas de la narració l'oient o receptor només ha de posar-hi l'orella i tota Ia vivacitat i plaer del conte és responsabilitat del narrador. En la lectura, en canvi, el lector haurà de fer un esforç, que només dependrá d'ell, per aconseguir el plaer del text. Dic aixó perquè estic convençut que aquest conte de Pep Tort no és el mateix llegit pel lector que narrat pel mateix autor. El text -molt descriptiu i divertit està escrit amb una enorme abundància de detalls, de gestos, d'entonacions, de mirades... que ens fan pensar que el narrador n'ha de treure més suc i més vida narrant-lo ell, alhora que pot reduir de passada l'impacte moralista del final, suavitzant les expressions o donant-li un aire més distès que no tindrà mai una lectura individual i solitària.

Animem el narrador-escriptor Pep Tort a escriure més textos, però això sí, en contes no ja d'encàrrec sinó amb tota la seva força i l'interès exclusivament literaris, qualitats que de fet ja s'observen en aquest conte que comentem avui, malgrat la pesantor de l'encàrrec.

Josep Maria Aloy

De la revista Faristol (juny'99)

Molts petits lectors s'identificaran ràpidament amb el protagonista d'aquesta història, l'Albert, que és d'aquells que, davant d'un plat d'amanida (i segurament d'un plat de verdura i de qualsevol aliment que no sigui pasta, pollastre, patates rosses i dolços) pronuncia la famosa frase: d'això no en vull!. La mare no està per a criaturades, i l'Albert se'n va al llit sense tele i sense sopar. Mentre compta tomàquets i enciams per fer-se passar el mal humor i fer-se venir la son, al noi se li apareix un tomàquet galta vermell que li explica la història del malaguanyat regne del Bon Plat, un regne endreçat on els aliments es repartien amb harmonia el seu racó de plat.

A partir d'una situació ben quotidiana i amb un objectiu ben explícit, la importància de menjar sa i equilibrat, el Pep Tort escriu un conte àgil i divertit, sobretot quan el tomàquet explica, amb forma de rimes, la trágica història de Bon Plat.

Les il·lustracions de Mercè Canals lliguen perfectament amb l'esperit de la història. Plenes de colors, moviment i detalls, amb patates fregides que cauen en paracaigudes, plàtans que reguen les plantes, peixos que porten copes d'aigua al rei, ous passats per aigua amb potes, coberts que riuen... no et canses de mirar-les, de descobrir nous personatges i de riure.

Podria ser un àlbum de format gran però és un llibre de butxaca, molt digne i adequat al lector que comença, amb una bona distribució entre text i il·lustracions, una lletra gran i uns espais generosos, i una sensació general de diversó i alegria. Només una queixa: per què el nom de la il·lustradora no apareix a la coberta?

Montserrat Canela