De la revista El Pou de la Gallina (octubre'99)

Pep Tort, un
trobador a peu dret

"A cau d'orella" aplega vuit contes i deu cançons en un casset fruit de Ia col·Iaboració d'una bona colla de manresans, en una fórmula màgica: l’ofici i la gràcia personals de Pep Tort combinats amb l’encanteri de la música i Ia paraula.

Fa poc que Pep Tort ha editat el casset de contes i cançons A cau d'orella i, mentre encarrila les possibles presentacions de la cinta, duu a terme la seva feina habitual de narrador per a nens, combinada també amb alguna incursió solitària per a adults. Com la del 29 de novembre, al Harlem. de Barcelona, on presentarà amb Anna Piqué i Jordi Camp un seguit: de contes recopilats per Albert Jané amb poesies musicades de Joana Raspall.

Però gravar un casset de contes i cançons no és el mateix que contar contes en directe o a la ràdio. “El directe depèn de les reaccions del públic, i hi adaptes del conte. Sempre hi passen un seguit de coses, però passen diferent segons com se't segueix: si veus que algú es distreu, aquella porta que normalment no es tancava es pot tancar de cop, per tal de cridar la seva atenció". En el directe no hi ha tampoc els sons afegits de la ràdio. Però, en qualsevol cas, Pep Tort hi ha adoptat el mateix to a cau d'orella, que demana atenció i silenci als nens, atents als contes, i exerceix. més de trobador que de joglar, com diu. ell mateix, potser perquè “ja vaig passar l’etapa de cercavila i animació de carrer quan vaig estar a SetrilI, i ara no m'atrau tant el component de gresca que també pot tenir aquesta feina, sinó el vessant més pedagàgic, més d’escola, més de contador d'històries".

Tort: “ara no m’atrau tant el component de gresca que pot tenir aquesta feina, sinó el vessant més pedagógic, més d'escola, més de contador”.

No pot estranyar-nos aquesta opció quan sabem que trebaIla per al Servei d'Ensenyament del Catalá a dinou escoles del Bages, on -com diu- “fem treball oral: interessa que els alumnes sentin i facin servir sons que normalment no utilitzen o que els són difícils". I per fer això, com també passa al casset, la cançó pot ajudar-hi. “Normalment utilitzo músiques conegudes pels nens, i hi poso una lletra que vagi bé per enllaçar un conte amb l'altre. D'aquesta manera el nen no ha d'asumir la música, perquè ja la té assimilada, i tu li proposes una lletra que l’anima i que lliga amb l'acció del que passará. Això facilita que l'activitat sigui més fluïda”. Convé potenciar aquesta oralitat. "I, així, vas a l'escola a fer que el nen s'ho passi bé, però també a proporcionar elements al mestre perquè després pugui continuar treballant amb expressions o sons que sortien al conte, ciències socials, fins i tot matemàtiques. Es tracta de donar eines de treball”.

Tort no explica el contes tradicionals de tota la vida, de la Ventafocs a l'aneguet lleig, perquè "aquests contes s'han d'explicar sempre de la mateixa manera, i aquesta és una cosa que no està feta per a mi. Prefereixo adaptar-me al públic i al moment, mentre que aquests contes els nens volen que els expliquis sempre igual. Pots jugar a estripar-lo, però si el vols fer tal com el coneixen, t'exigeix un treball de memorització més que d'expressar coses". Paral·lelament, un conte recollit al casset "com el del ratolí" és ideal per a la gravació perquè "seria difícilment adaptable al directe. És tot rimat, i l’hauries de clavar sense tenir en compte si el nen s'aixeca, estossega, es posa a riure o no t'entén".

Treball d’equip. Una mica d'acord amb el tarannà participatiu. que imprimeix al directe, Pep Tort i Lluís Gavaldà, que signa la realització dels contes i la creació d'efectes especials, han concebut el casset com un treball d'equip on volien que participés un ventall de gent molt ampli. Responent a una dèria que els ballava pel cap des de fa temps, l'empenta inicial va partir de Jaume Farrés, "un paio de Sant Guim, molt vital, que em deia sempre que ho havia de fer, i que no em preocupés de res: que el món de la producció i la distribució és un món de taurons, i que d'això ja se n'ocuparia ell. Ens va engrescar; i ara esperem que realment se'n faci càrrec".

Un cop posat el projecte en marxa, de seguida es van adonar que només amb contes, tal com feien a Com Ràdio per a les xarxa de biblioteques de la Diputació, "s'hauria fet monòton. És quan vam pensar intercalar-hi cançons i, pel vici de mestre, alguna endevinalla. Llavors vam vincular-hi el grup, que és gent amb qui havia treballat amb animacions. El de dins els contes és una selecció d'allò que ens havia agradat més de la ràdio, i les cançons són fetes expressament".

En la gravació, realitzada per J. A. Castaño, Nyanyo, als estudis KAY, hi ha collaborat gent tan diversa com Anna Piqué, Jordi Camp, Lluís Toran, Oriol Pérez, Lluís Pinyot, Fermí Garriga, a més d'aportar-hi Joaquim Falcó la pintura de la coberta i fer el disseny Climent Muncunill. La contribució més curiosa és la de Carme ValIbona amb Marcel Gros, que respon a una dèria de Lluís Gavaldà, "un disc de 78 revolucions de l’any 1954 que es deia El disco de la risa. A Radio Manresa el posaven per felicitar primeres comunions, aniversaris i coses així, i consistia en un trompetista que assajava desafinant, fent galls, i una senyora que ho escoltava i es pixava de riure, amb una riallada d’aquelles tan encomanadores. Tenia ganes de recrear-lo, i ho hem fet amb el manresà Marcel Gros a l'alicorn i la Carme Vallbona, de Gironella, que hi posa el riure". Ara, després d'haver participat en un projecte en format de casset per a Vicens Vives, signat entre altres per la mestra manresana Carme Martín, A cau d'orella és el primer de propi. El primer d'una bona colla que tenen en cartera.

LAU BADIA