La narració de contes, a cau dorella és una tasca bàsicament oral. En en meu cas, té molt de feina d'actor i de comunicador. Treballo sintetitzant les reaccions individuais en una resposta col·lectiva, ja que gràcies a l'anonimat que permet el grup, el públic pren part activa en el que estic narrant i transforma l'entorn en un espai màgic i vivencial. Aquest és l'espectacle de prop.

En l'esquitx de contes, combino les rondalles tradicionals i les narracions actuals amb cançons i jocs d'animació, intentant sempre que els continguts aportin vivències constructives sobre aspectes ecològics, de diversitat, de col·Iaboració, de qualitat de vida... Això és fruit del treball diari dut a terme, des del 1977, en el teatre de carrer, els escenaris, les escoles, les emissores de ràdio i les biblioteques.

Sempre parlo de tasca oral i això és fruit d'una tria: donar valor a la paraula per sobre de la imatge. Tria vol dir poder-ne prescindir i voler-ho fer. M'explico. He treballat en el camp dels titeIles i ho continuo fent, quan em ve de gust. Els titelles tenen sens dubte el seu moment i la seva utilitat a l'escola, com el tenen tots els materials de suport a Ia comprensió o les eines per captar l'atenció o per destapar i fer fluir les emocions dels nois i noies.

Peró la meva feina a les escoles, i per això parlo d'opció, fa camí amb la paraula com a vehicle, amb tots els matisos i totes les possibilitats que sóc capaç d'extreure'n. Treballo Ia vocalització, el timbre, l'entonació i el volum, ja sigui parlant o cantant. La paraula vestida amb el distintiu que caracteritza els llatins: el gest de les mans i l'expressivitat del rostre.

És molt important, per mi com a mestre, pels mestres que ho observen i pels nens que ho vivencien, que sigui només la paraula la que suggereixi imatges, a cadascú les seves, i alimenti la imaginació.

Sovint, quan arribo a l'escola i em ve a rebre el mestre responsable de l'activitat, veig en els seus ulls la sorpresa, i alhora la por, en adonar-se que no duc altre cosa que una maleta. Quan li parlo de sessions de 45 minuts "enraonant", sempre surt l'argument que els petits es cansen molt aviat i que els grans si han, d'escoltar gaire estona, malament.

No poques vegades m'han confós i s'han pensat que era el comercial d'una editorial. Bé, de fet d'alguna manera també ho sóc, ja que per explicar cal no tan sols escoltar, sinó també Ilegir, i sovint recomano lectures, tant als mestres com als nens. La meva feina em permet viatjar i conèixer gent d'arreu, i sovint dic que faig de transportista de "pol·len de lectura". Conec un mestre i poeta de Tudela, en Pepe Alfaro, i un mestre i escriptor de Bilbao, en Seve Calleja, i en parlo als d'aquí; i d'en Pep Coll o de la Teresa Duran... en parlo a fora.

El valor de la paraula com a eina per motivar la imaginació es va fer palesa, per exemple, en el comentari que els nens de 1r de l'escola Camí del Mig de Mataró li van fer a la mestra després de treballar a l'entorn de la sessió que jo havia fet i que ella em va fer arribar.

• "Aquesta vegada el Pep no portava titelles"
• "Peró hem entès tots molt bé el que ens ha explicat"

Ho havien dibuixat, cadascú a Ia seva manera, i n'havien parlat; tots ho havien entès.

Perquè tot plegat funcioni calen, al meu entendre, dues premisses: per un costat Ia persona que condueix Ia sessió i per l'altre, el. públic.

Pel que fa al públic, el treball pot ser una mica diferent dels tres anys a l'adolescència. Els petits poden compartir Ia sessió entre dos o tres grups-classe, fins a un total d'uns 70 nens. No interessa tant anar per feina com el fet que en trencar el grup-classe habitual la implicació en el conte és diferent. Se submergeixen en els personatges, amb gestos i maneres de parlar propis, en els jocs de moviment, en les cançons... De forma individual ho viuen al mateix temps que el narrador, peró, en l'anonimat del grup es dibuixen els rols que a la classe ja estan més marcats i l'esperit gregari del grup pot arrossegar alguns nens que normalment viurien Ia sessió d'una manera menys activa.

El treball de 3 a 7 anys és compartit i actiu en tot moment; narrador i públic ho fan tot al mateix temps i és, doncs, un treball d'interpretació. No es trebaIla només el Ilenguatge, sinó que alhora es vivencien actituds i emocions, i es dóna a cada personatge un timbre i una entonació particular. Així, en el conte dels cinc animals que eren amics peró que sempre es barallaven, el búfal quan parla farà ressonar la m i tindrà un parlar gran i greu, mentre que la serp ho farà amb la s i sempre perdrà aire: en parlar i exagerarà els finals, com sovint fan algunes iaies; l'escorpí, com que és petit, parlarà ben fluix, i així viurem d'una manera activa la narració.

És important que tots em vegin perfectament i, per aquest motiu, els nens se situen com si estiguessin veient una pel·lícula de cinema, sense cap passadís al mig. Utilitzo la taula del mestre com a escenari i hi situo una cadira, de manera que tothom em pugui veure. És un espai obert per verbalitzar, per superar dificultats de vocalització, per eixamplar la capacitat d'expressió i per enriquir la parla. En definitiva, un espai indispensable a l'hora d'afavorir Ia comprensió i posar sòlids fonaments per a l'abstracció.

Dels vuit anys fins a l'adolescència, podem arribar del treball en gran grup a les sessions a la classe. Molts cops, això ens ho suggereix el mateix mestre, que sap que el seu grup està en un moment difícil i que és a la classe on les pautes de conducta estan establertes i són respectades. La narració passa a ser pràcticament només escoltada, i la participació es limita a les cançons i als jocs de moviment.

“A cau d'orella” és el nom de la meva feina; peró no tan sols és un nom, sinó que vol expressar una manera de fer: saber enllaçar amb cada un dels públics de prop, tenint en compte les seves edats, els seus interessos i la forma de connectar-hi. Es tracta, en definitiva, de defensar una ferma convicció: no hi ha una edat pels contes i la oralitat és important tant per als petits com per als grans, només canvia la forma d'oferir-la.

Pep Tort i Lavilla

Revista: Escola Catalana
- gener de 1999 — nº 356.